El trencanous, aka rebentaboles

Per atzars tortuosos de la vida vaig caure al parany d'acceptar la invitació (pagant altri clar) d'assistir a la performance de ballet clàssic "El trencanous" de Txaikovski a la gran ciutat dels petaculs. Arribat el moment, escarxofat al palc lateral vaig iniciar la visualització horripilant de la fauna que s'hi aplegava: families amb fills encorbatats, dones embotides en vestits daurats i de talles massa justes, pentinats impossibles i desenes de fillsdeputa famfarrons que pretenien fer creure a tothom que havien vingut per gust i afició. Una veritable munió de cagamandurries d'alt standing.

Aquesta va ser la part interessant. A la que el teló va pujar l'aborriment i un seguit d'esgarrifances van envair-me. Aquell espectacle grotesc, gairebé dantesc, de pseudo-dones no crescudes i sense pit, que caminaven i saltaven de forma anòmala, aquells maricons que corretejaven com si el seu propi oli els impolsés per l'escenari i aquells decorats nadalencs plens de joia van fer-me patir durant gairebé 20 minuts. El meu cervell només podia descansar en els breus lapses en què parpallejava. Arribat el punt en el que vaig considerar que ja havia sofert prou, i que ja havia complert amb la meva presència vaig fer sonar el meu busca trucant-me a mi mateix des del mòbil, per tal de fer ús del sofert "trucada d'urgència de l'hospital, ho sento", mentre sacsejava el busca per tal que no es veiés qui trucava. MAI MÉS !

- Lliçó 1: MAI s'ha d'acceptar l'oferiment d'una entrada per anar a veure una cosa que algú altre ha rebutjat. Segur que aquest algú amaga alguna cosa.

- Lliçó 2: Només acceptar invitacions provinents de dones com la pàjara de la foto.

De dol

Llevar-se i llegir coses així entristeixen... De ben segur que un cop hagi parit perdrà tants punts que no valdrà la pena ni esbudellar-la. Israeliana dels collons...

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

Xavier Verdaguer, i 2

La confirmació de que ser fatxenda i ruc van agafats de la mà.
I ara facin-me un favor i aprofitant que passa el nadal a barsalóna truquin a hores intempestives al número del nostre amic, tot preguntant pel sentit de la vida, la felicitat o el camí dels emprenedors. Segur que faran un amic.

Xavier Verdaguer, San Francisco

He titulat aquest text amb el nom i la ciutat de residència actual del bitxo de qui els parlaré avui, bàsicament perquè sé que així ell mateix trobarà aquest text quan es busqui al google (una cosa que no em sorprendria que fes a diari). I si no ho fa ell ja ho farà algun dels seus "amics" i li ho farà saber.

Senyores i senyors, els presento a un catalanet diluït en castellanisme i pretencions yankees que va fer el petate ara fa uns anys (no sé quants ni penso buscar-ho) i va venir-se a Ca la Fòrnia perseguint el seu somni americà perquè, emprant les seves pròpies paraules, és un emprenedor. La fortuna ha fet que no hagi coincidit mai amb ell en l'espai-temps i espero que la providència m'allunyi del seu enorme ego capaç d'engolir Internet sencer. La seva empresa emergent (publicitat gratuïta ! No es queixi senyor meu!) es dedica a la innovació en tecnologies aplicades a noves tendències que ve a ser com dir que ven fum i parla més que les gitanes del mercadillo. Ser empresari no li impedeix, a la seva ja no tant tendra edat, ser un mudarnillu de collons que pul·lula en un ford mustang vermell (més vell que el cagar) i plantar-se allà on hi hagi un sarau pels voltants de San Francisco peti qui peti. A qualsevol aconteixement s'hi farà les fotos de rigor (normalment en una pose amb els braços aixecats) on mostrarà la llibertat, la joia, l'entusiasme, el bon rotllo, l'amistat, les ganes de viure i el positivisme que supura per cadascun dels seus porus mataronins (dada no confirmada) i que després compartirà a través de les quatre mil xarxes i/o webs dedicades a fomentar el super-Jo. Res s'escapa al Xavi, és solidari, és amic dels seus amics, fa correbous imaginaris per San Francisco el dia de San Fermín, és del bar$a, corre maratons com un campeón i fins i tot va aparèixer a "españoles en el mundo" (ei, però ell és català eh? no es confonguin) explicant, envoltat d'altres ibèrics triomfadors, com d'emprenedor és amb un accent que espero no sigui el mateix quan parla en anglès. És l'exemple ideal d'un ex-alumne d'$tanford, segur de sí mateix, que només veu el costat positiu de la vida i que té tants moments especials per recordar en un sol dia que li farien falta dotze vides per explicar-los com cal i cagar-ne les polaroids mentals. Llegeixin qualsevol dels seus apunts del blog, visitin el seu tuiter, inclús el poden trobar al feisbuc i remenar-ne les fotos i el perfil. Segur que compartiran des d'ara mateix la meva fascinació per en Xavier Verdaguer i la seva vida perfecta. Jo només d'haver recopilat la informació i veure 1 minut del vídeo dels españoles en el mundo he quedat esgotat.

Els resulta familiar?

Com riu la puta al final... es nota que li agrada....

Art en estat purT

Un malalt mental em va fer conèixer l'obra d'una melafo britànica de qui no desvetllaré el nom per tal de no fer-li publicitat gratuïta. Aquesta melafo que no deu arribar als 30 anys d'edat exerceix el bonic art de l'escultura amb un toc que em commou, que em fa sentir per dins una espècie de remor de bilis. Els deixo unes quantes obres seves. Segur que compartiran amb mi l'apreci per la seva obra.

"Típica dona agafada a l'atzar"

"Menstruació com cal"

"vieira afilada"

"Castanyera"

"Cireretes visuals"

"dona cabriolet"

"taula tocador amb un toc humà"

Dia de la cançó casposa

...o un recordatori de que tots vostès s'estan fotent grans i que tenen un passat. Els deixo no una sinó dues perles casposils de primera classe, èxits comercials, que faran les delícies dels més cutres i horripilaran als menys avesats al ridícul musical. Recordin aquells temps i analitzin com d'imbècils eren. Ara mirin a dia d'avui i reconfortin-se veient que les coses no han canviat i que continuen sent uns tifes integrals. Ells més grassos i calbs i elles, com no, totes putes.

Sí, una colla de maricons que han acabat venent farlopa o esdevingut ballarins professionals per poder demostrar que sí, que perden oli i peten culs. Bravo per ells!

Què? Ballen? Potser es pensaven per aquell temps que pillarien catxo per la calor de la cançó? Es van quedar sense veure un torrat tot l'estiu oi? Fotin-se fills de puta, i ara recordin la seva "joventut" i plorin.