He titulat aquest text amb el nom i la ciutat de residència actual del bitxo de qui els parlaré avui, bàsicament perquè sé que així ell mateix trobarà aquest text quan es busqui al google (una cosa que no em sorprendria que fes a diari). I si no ho fa ell ja ho farà algun dels seus "amics" i li ho farà saber.
Senyores i senyors, els presento a un catalanet diluït en castellanisme i pretencions yankees que va fer el petate ara fa uns anys (no sé quants ni penso buscar-ho) i va venir-se a Ca la Fòrnia perseguint el seu somni americà perquè, emprant les seves pròpies paraules, és un emprenedor. La fortuna ha fet que no hagi coincidit mai amb ell en l'espai-temps i espero que la providència m'allunyi del seu enorme ego capaç d'engolir Internet sencer. La seva empresa emergent (publicitat gratuïta ! No es queixi senyor meu!) es dedica a la innovació en tecnologies aplicades a noves tendències que ve a ser com dir que ven fum i parla més que les gitanes del mercadillo. Ser empresari no li impedeix, a la seva ja no tant tendra edat, ser un mudarnillu de collons que pul·lula en un ford mustang vermell (més vell que el cagar) i plantar-se allà on hi hagi un sarau pels voltants de San Francisco peti qui peti. A qualsevol aconteixement s'hi farà les fotos de rigor (normalment en una pose amb els braços aixecats) on mostrarà la llibertat, la joia, l'entusiasme, el bon rotllo, l'amistat, les ganes de viure i el positivisme que supura per cadascun dels seus porus mataronins (dada no confirmada) i que després compartirà a través de les quatre mil xarxes i/o webs dedicades a fomentar el super-Jo. Res s'escapa al Xavi, és solidari, és amic dels seus amics, fa correbous imaginaris per San Francisco el dia de San Fermín, és del bar$a, corre maratons com un campeón i fins i tot va aparèixer a "españoles en el mundo" (ei, però ell és català eh? no es confonguin) explicant, envoltat d'altres ibèrics triomfadors, com d'emprenedor és amb un accent que espero no sigui el mateix quan parla en anglès. És l'exemple ideal d'un ex-alumne d'$tanford, segur de sí mateix, que només veu el costat positiu de la vida i que té tants moments especials per recordar en un sol dia que li farien falta dotze vides per explicar-los com cal i cagar-ne les polaroids mentals. Llegeixin qualsevol dels seus apunts del blog, visitin el seu tuiter, inclús el poden trobar al feisbuc i remenar-ne les fotos i el perfil. Segur que compartiran des d'ara mateix la meva fascinació per en Xavier Verdaguer i la seva vida perfecta. Jo només d'haver recopilat la informació i veure 1 minut del vídeo dels españoles en el mundo he quedat esgotat.
11 comentaris:
Vostè vol que ens posem violents, oi?
Per cert, queda pendent si el llibre "Personatges de Catalunya" és el que fa l'editorial del mateix nom.
En cas afirmatiu ja podem riure: aquesta editorial fa llibres a mida, a mida de l'ego del personatge biografiat.
Vaig conèixer una ex-treballadora de l'editorial i allò era escandalós.
Per sort aquest tipus de gent sempre comparteix un mateix final
http://www.abc.es/20101011/sociedad/suicidio-surcoreana-felicidad-201010111246.html
Espero que no trigui tan com la coreana.
Jo també vull una "nova vida gràtis". I una càmera de fotos com la seva.
Definitivament, Dr. Muerte, entenc que aquest individu sigui mereixedor del seu odi. De la manera que és vostè...tanta felicitat el mata!
Encara recordo les floretes que em dedicava quan era la flower power de la Noa...quins temps aquells.
Oh, un MBA de Stanford! I quan és a Barcelona es mou en bicing. Segur que ens avindríem.
Caram, i sap si està casat? No, no ho pregunto per intentar lligar; ho dic per segrestar a la seva "companya sentimental" i demanar-ne un rescat. Ep! I no li demanaria pas diners, sino que el rescat seria que ell es treiés els ulls amb una cullera, per exemple.
A mí el positivisme permanent em fa vomitar!. Té el meu permís, que no li cal, per desfer-se del cadàver com cregui més convenient!.
si fa el que proposa el Txisky, pot vendre trossos del cadaver als "feliços" que apliquen aquesta filosofia, seria com tenir un tros de reliquia de sant.
@ Llesca: desconec si està casat, però encara se'm faria més odiable si descobrís que s'està beneficiant a la seva sòcia. Melafo aquí i aquí.
que fàcil és criticar, i que dolenta és l'enveja! segur que tots els que vomiteu les vostres opinions aquí no heu fet ni la meitat que el tal Verdaguer.
@ anònim Jo segurament no he fet ni el 10% del què ha fet aquest paio, especialment tirar-me la melafo de la seva sòcia, que és l'única enveja que admeto tenir-li (tot i que una amb una mica més de pit, l'enveja encara seria molt més gran).
Publica un comentari a l'entrada