Per atzars tortuosos de la vida vaig caure al parany d'acceptar la invitació (pagant altri clar) d'assistir a la performance de ballet clàssic "El trencanous" de Txaikovski a la gran ciutat dels petaculs. Arribat el moment, escarxofat al palc lateral vaig iniciar la visualització horripilant de la fauna que s'hi aplegava: families amb fills encorbatats, dones embotides en vestits daurats i de talles massa justes, pentinats impossibles i desenes de fillsdeputa famfarrons que pretenien fer creure a tothom que havien vingut per gust i afició. Una veritable munió de cagamandurries d'alt standing.
Aquesta va ser la part interessant. A la que el teló va pujar l'aborriment i un seguit d'esgarrifances van envair-me. Aquell espectacle grotesc, gairebé dantesc, de pseudo-dones no crescudes i sense pit, que caminaven i saltaven de forma anòmala, aquells maricons que corretejaven com si el seu propi oli els impolsés per l'escenari i aquells decorats nadalencs plens de joia van fer-me patir durant gairebé 20 minuts. El meu cervell només podia descansar en els breus lapses en què parpallejava. Arribat el punt en el que vaig considerar que ja havia sofert prou, i que ja havia complert amb la meva presència vaig fer sonar el meu busca trucant-me a mi mateix des del mòbil, per tal de fer ús del sofert "trucada d'urgència de l'hospital, ho sento", mentre sacsejava el busca per tal que no es veiés qui trucava. MAI MÉS !
- Lliçó 1: MAI s'ha d'acceptar l'oferiment d'una entrada per anar a veure una cosa que algú altre ha rebutjat. Segur que aquest algú amaga alguna cosa.
- Lliçó 2: Només acceptar invitacions provinents de dones com la pàjara de la foto.
"taula tocador amb un toc humà" 
