El trencanous, aka rebentaboles

Per atzars tortuosos de la vida vaig caure al parany d'acceptar la invitació (pagant altri clar) d'assistir a la performance de ballet clàssic "El trencanous" de Txaikovski a la gran ciutat dels petaculs. Arribat el moment, escarxofat al palc lateral vaig iniciar la visualització horripilant de la fauna que s'hi aplegava: families amb fills encorbatats, dones embotides en vestits daurats i de talles massa justes, pentinats impossibles i desenes de fillsdeputa famfarrons que pretenien fer creure a tothom que havien vingut per gust i afició. Una veritable munió de cagamandurries d'alt standing.

Aquesta va ser la part interessant. A la que el teló va pujar l'aborriment i un seguit d'esgarrifances van envair-me. Aquell espectacle grotesc, gairebé dantesc, de pseudo-dones no crescudes i sense pit, que caminaven i saltaven de forma anòmala, aquells maricons que corretejaven com si el seu propi oli els impolsés per l'escenari i aquells decorats nadalencs plens de joia van fer-me patir durant gairebé 20 minuts. El meu cervell només podia descansar en els breus lapses en què parpallejava. Arribat el punt en el que vaig considerar que ja havia sofert prou, i que ja havia complert amb la meva presència vaig fer sonar el meu busca trucant-me a mi mateix des del mòbil, per tal de fer ús del sofert "trucada d'urgència de l'hospital, ho sento", mentre sacsejava el busca per tal que no es veiés qui trucava. MAI MÉS !

- Lliçó 1: MAI s'ha d'acceptar l'oferiment d'una entrada per anar a veure una cosa que algú altre ha rebutjat. Segur que aquest algú amaga alguna cosa.

- Lliçó 2: Només acceptar invitacions provinents de dones com la pàjara de la foto.

De dol

Llevar-se i llegir coses així entristeixen... De ben segur que un cop hagi parit perdrà tants punts que no valdrà la pena ni esbudellar-la. Israeliana dels collons...

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

All work and no play makes Jack a dull boy.

Xavier Verdaguer, i 2

La confirmació de que ser fatxenda i ruc van agafats de la mà.
I ara facin-me un favor i aprofitant que passa el nadal a barsalóna truquin a hores intempestives al número del nostre amic, tot preguntant pel sentit de la vida, la felicitat o el camí dels emprenedors. Segur que faran un amic.

Xavier Verdaguer, San Francisco

He titulat aquest text amb el nom i la ciutat de residència actual del bitxo de qui els parlaré avui, bàsicament perquè sé que així ell mateix trobarà aquest text quan es busqui al google (una cosa que no em sorprendria que fes a diari). I si no ho fa ell ja ho farà algun dels seus "amics" i li ho farà saber.

Senyores i senyors, els presento a un catalanet diluït en castellanisme i pretencions yankees que va fer el petate ara fa uns anys (no sé quants ni penso buscar-ho) i va venir-se a Ca la Fòrnia perseguint el seu somni americà perquè, emprant les seves pròpies paraules, és un emprenedor. La fortuna ha fet que no hagi coincidit mai amb ell en l'espai-temps i espero que la providència m'allunyi del seu enorme ego capaç d'engolir Internet sencer. La seva empresa emergent (publicitat gratuïta ! No es queixi senyor meu!) es dedica a la innovació en tecnologies aplicades a noves tendències que ve a ser com dir que ven fum i parla més que les gitanes del mercadillo. Ser empresari no li impedeix, a la seva ja no tant tendra edat, ser un mudarnillu de collons que pul·lula en un ford mustang vermell (més vell que el cagar) i plantar-se allà on hi hagi un sarau pels voltants de San Francisco peti qui peti. A qualsevol aconteixement s'hi farà les fotos de rigor (normalment en una pose amb els braços aixecats) on mostrarà la llibertat, la joia, l'entusiasme, el bon rotllo, l'amistat, les ganes de viure i el positivisme que supura per cadascun dels seus porus mataronins (dada no confirmada) i que després compartirà a través de les quatre mil xarxes i/o webs dedicades a fomentar el super-Jo. Res s'escapa al Xavi, és solidari, és amic dels seus amics, fa correbous imaginaris per San Francisco el dia de San Fermín, és del bar$a, corre maratons com un campeón i fins i tot va aparèixer a "españoles en el mundo" (ei, però ell és català eh? no es confonguin) explicant, envoltat d'altres ibèrics triomfadors, com d'emprenedor és amb un accent que espero no sigui el mateix quan parla en anglès. És l'exemple ideal d'un ex-alumne d'$tanford, segur de sí mateix, que només veu el costat positiu de la vida i que té tants moments especials per recordar en un sol dia que li farien falta dotze vides per explicar-los com cal i cagar-ne les polaroids mentals. Llegeixin qualsevol dels seus apunts del blog, visitin el seu tuiter, inclús el poden trobar al feisbuc i remenar-ne les fotos i el perfil. Segur que compartiran des d'ara mateix la meva fascinació per en Xavier Verdaguer i la seva vida perfecta. Jo només d'haver recopilat la informació i veure 1 minut del vídeo dels españoles en el mundo he quedat esgotat.

Els resulta familiar?

Com riu la puta al final... es nota que li agrada....

Art en estat purT

Un malalt mental em va fer conèixer l'obra d'una melafo britànica de qui no desvetllaré el nom per tal de no fer-li publicitat gratuïta. Aquesta melafo que no deu arribar als 30 anys d'edat exerceix el bonic art de l'escultura amb un toc que em commou, que em fa sentir per dins una espècie de remor de bilis. Els deixo unes quantes obres seves. Segur que compartiran amb mi l'apreci per la seva obra.

"Típica dona agafada a l'atzar"

"Menstruació com cal"

"vieira afilada"

"Castanyera"

"Cireretes visuals"

"dona cabriolet"

"taula tocador amb un toc humà"

Dia de la cançó casposa

...o un recordatori de que tots vostès s'estan fotent grans i que tenen un passat. Els deixo no una sinó dues perles casposils de primera classe, èxits comercials, que faran les delícies dels més cutres i horripilaran als menys avesats al ridícul musical. Recordin aquells temps i analitzin com d'imbècils eren. Ara mirin a dia d'avui i reconfortin-se veient que les coses no han canviat i que continuen sent uns tifes integrals. Ells més grassos i calbs i elles, com no, totes putes.

Sí, una colla de maricons que han acabat venent farlopa o esdevingut ballarins professionals per poder demostrar que sí, que perden oli i peten culs. Bravo per ells!

Què? Ballen? Potser es pensaven per aquell temps que pillarien catxo per la calor de la cançó? Es van quedar sense veure un torrat tot l'estiu oi? Fotin-se fills de puta, i ara recordin la seva "joventut" i plorin.

Bon cap de setmana !

En unes hores comença el cap de setmana de 4 dies més famós d'aquest país.

Alguns es passaran tot el puto dia cuinant un pollastre mutant durant hores, altres es reuniran amb la familia. Jo, com a molt em passaré el dia veient aquest vídeo, ideal per la celebració de demà, mentre em grato l'escrot amb les dues mans. I ara treballin fills de puta, que encara no és dissabte.

Nena hostiable

Quan escolto o llegeixo a certes mares parlant de les seves filles se'm regira l'ànima. Des de sempre m'ha passat, i és per això que vaig iniciar una línia de recerca en aquest àmbit. Les meves darreres investigacions apunten a que durant el trauma del part una proteïna que s'allotja entre la paret cel·lular i els primers espais citoplasmàtics muta, i produeix el que communment s'anomena "Síndrome de la Gallina Cega". Les mares, en un procés irreversible, es tornen idiotes al parlar de les seves filles (amb els fills la mutació no és tant severa), i comencen una patètica existència en el que l'únic tema de conversa és la puta nena dels collons, que per més merdosa que sigui sempre serà excepcional a ulls de la mare. Psicòlegs d'arreu del món ho associen a la projecció dels desitjos egocèntrics de triomf d'unes mares grises i penoses que intenten que les seves filles siguin el que elles mai van poder ser. Resultats dels meus estudis demostren que aquest trastorn psíquic està directament associat a l'alliberament al flux sanguini de la proteïna de la que els parlava anteriorment. Flotant flotant la proteïna arriba al malmès cervell matriarcal on impedeix certes connexions neuronals provocant l'imbecilament total de la individua. Els deixo un exemple de nena hostiable que té una mare prou malalta com per deixar que aquestes coses passin, i a sobre sentir-se orgullosa de la cosa que va parir.

És igual si no entenen res del que es diu al vídeo. L'hostiabilitat i les malalties maternes no entenen d'idiomes ni fronteres.

Ja puc anar a cagar 29 vegades

Ja tinc a la meva disposició el sobret trotinat enviat des de la delegació provincial de l'oficina del cens electoral on, molt amablement, m'indiquen què he de fer per votar per a les properes eleccions al parlament de cacalunya. M'adjunten les 29 papeletes de les diferents candidatures, entre les que destaquen "Pirates de Cacalunya", "Partido Castellano", el número 2 de la Carmen de Mairena al "Cori", els "Pensionistas en accion" que evidentment disposen de molt de temps lliure però dificilment acabarien la legislatura per traspàs, el "PUM+J" amb un logo digne d'admirar, i els "Des de baix", que sincerament es podrien dir "Des de la claveguera". Com sempre tenim els ja típics partits de jiji-jaja com la falange, els antitaurins, els escons en blanc i els socialistes.

En definitiva, 29 papers prou absorbents i amb una forma llargaruda ideal per a la neteja de l'ojete que m'aniran molt bé per estalviar-me uns calerons en paper higiènic. Avui, i per ser el primer dia m'acicalaré el tercer ull amb iniciativa. Demà potser convergència...

Això sí que eren eleccions com cal collons! una esvastica al "Ja" i solucionat !

Graciosets

Els dos imbècils que van fer la brometa del metro de Barcelona estan penedits i han estat sancionats (lleument). Han tingut sort de treballar allà i no pas aquí als Estats Units on, per una cosa així segur que ja els tindríem a Guantánamo...

El dia del bon rotllo

Senyors i putarretes barates, acabo de llegir que un txitxarel·lo d'aquests que diuen que fan gràcia ha proposat que el dia 17 de novembre sigui el dia d'eliminar amistats al facebook. Per una vegada a la vida, i sense que serveixi de precedent, li donaré la raó al suposat home graciós i els convido des d'aquí no només a que eliminin a tota la xusma que tinguin a la llista d'amistats, sinó que els animo a que quan ho facin els hi enviïn un missatget d'aquests amb ninots que treuen la llengua on hi digui "fill/a de puta, t'elimino aquí però creu-me que m'agradaria més eliminar-te de la faç de la terra d'una forma grotesca". Ja veuran ja quants pseudo-amics es treuen del damunt per sempre! Qui diu facebook diu qualsevol altra xarxa pudenta d'aquestes que fan servir vostès...

P.D. Una altra cosa a investigar és saber quanta gent els elimina a vostès, així coneixeran el grau de xusmisme amb els que la gent els ha etiquetat. Segur que serà alt, altíssim, colla de fillsdeputa

En Joaquim i els seus somnis

En Joaquim estava feliçment assegut al seu seient, el 39B, en un Boeing 757 que el duia a la destinació dels seus somnis: Florida. Ja de petit en Joaquim al·lucinava mentre veia els capítols de "Corrupción en Miami" i somiava en que un dia ell seria el Teniente Castillo amb aquell posat d'amargat filldeputa. Somiava que conduiria un Ferrari mentre es dirigia als Everglades per tal de trobar un cos mutilat per les queixalades d'un caiman. Al aterrar l'avió, i després de recollir l'equipatge, es va dirigir a recollir el seu cotxe de lloguer. Un flamant Chevrolet Aveo l'esperava, i sense esperar-se ni un segon va conduir des de l'aeroport fins als Everglades, a la recerca del seu primer cadàver. Al baixar del cotxe va començar a notar el primer inconvenient. S'havia oblidat el repel·lent de mosquits i un núvol de feres se l'estava cruspint viu. N'hi havia tants, tantíssims que sovint havia de tancar els ulls per tal que no li entressin i li piquessin per sota la parpella. En un d'aquests moments en que no hi veia va fer un mal pas i va caure rodolant per un petit desnivell que acabava just a les aigües pantanoses dels Everglades. Encara commocionat per la rodolada va obrir els ulls mentre notava un fort dolor a la cama dreta. Un caiman li havia fotut la primera queixalada mentre 3 caimans més s'apropaven sigilosament. En Joaquim, presa del dolor i el pànic només va poder cridar fort, molt fort, unes paraules que ningú va sentir mai: "Teniente Castillo! He encontrado un cadàver! Se llama Joaquim!"

Nota: ja que avui sembla que és el dia de les històries pèssimes jo faig la meva aportació per tal de distreure'm a la merda d'estat de Florida.

La nècduta del dia

Avui he llegit astorat al diari local que un imbècil va trobar que el pàrking públic on havia aparcat la seva pickup era tancat. No devia saber que de matinada pot ser que tanquin i que t'ho trobis barrat amb una tanca metàl·lica. Bé, doncs l'individu va decidir que a les 3 del matí havia de treure el vehicle fos com fos, així que va decidir estampar-lo contra la feble tanca i passar-hi per sobre. Ho va aconseguir.

Potser es preguntaran com se sap que el vehicle era un pickup. Fàcil: quan la policia va arribar i va trobar-se la tanca a terra va comprovar que el vehicle també havia patit desperfectes. Havia perdut una de les dues plaques de matrícula. Bravo!

Enga dale dale !!!